Aquesta frase, convenientment invertida, va encendre la polèmica fa uns mesos. Una empresa de begudes anunciava un producte energètic suggerint que el seu consum possibilitava treballar com els nòrdics (és a dir, molt i molt diligentment, segons entenem) encara que fossis de L’Hospitalet de Llobregat. L’anunci va durar pocs dies a les cartelleres i l’empresa anunciant el va enretirar.

Per altra banda, fa unes quantes setmanes, la Cancellera federal d’Alemanya feia unes declaracions també polèmiques. A l’entorn de la crisi econòmica i els rescats portugués, grec i grec una altra vegada, deia que no podia ser que el seu país donés diners a d’altres Estats membres europeus que, al final, tenen edats de jubilació menors i més vacances que ningú. La primera ministra alemanya assenyalava amb el dit -sense esmentar-los- els “PIGS” (Portugal, Ireland, Greece, Spain); un terme amb mala llet inventat per a referir-se als menys avançats de la classe de l’UE-12 i l’UE-15…

I ahir va caure a les meves mans el suplement “+Valor” d’ El Periodico. Un número especial dedicat a reflexionar sobre l’organització del temps de treball a Espanya en ocasió d’aquests “ecos” que encara ressonen, segons els quals a l’Europa meridional hi ha poques ganes de treballar i poques hores dedicades a la feina.

Les dades que vaig treure de llegir els diversos articles són quatre:

1. Que és fals que a Espanya es treballa menys. La jornada laboral anual espanyola és més de 200 hores superior a l’alemanya (1653 a 1418h).
2. Que l’edat mitja de jubilació efectiva espanyola en 2011 és de 61,2 anys. L’alemanya és de 60,7.
3. Que és fals que a Espanya hi hagi unes vacances desproporcionades. Sí és cert que els festius intersetmanals, sumats a les vacances estatutàries, ens situen en la part alta de la taula del total de dies no laborables remunerats. Però això ens equipara -amb 34 dies “weekday” no laborables per any- a d’altres països com: Alemanya (ah!, amiga Merkel..), Finlàndia i Dinamarca. I ens col·loca darrera d’Àustria i Portugal (35 dies). És a dir, res desorbitat en el context europeu.
4. Que la productivitat espanyola mesurada en PIB/hora treballada és relativament baixa en comparació a la majoria de paisos europeus.

Extrec dues conclusions:

1. Ja n’hi ha prou de fer discurs populista, Sra. Merkel. No fa més que ajudar a un imaginari col·lectiu plè d’estereotips interessats i injustos. I a més és fins i tot retorçada: no intenti desviar el focus d’atenció, que els rescats que vostè aprova són transferències encobertes de l’erari públic alemany als bancs ALEMANYS! (Ells tenen molt del deute grec, per exemple).

2. Tenim una classe dirigent empresarial que encara ha de formar-se i entendre la seva responsabilitat. Resulta que hom vol tenir “el poder de disposició i organització de l’activitat empresarial” i després no ser culpable del seu mal exercici. Joan Rosell, president de la CEOE, va dient a totes les tribunes que els treballadors han de “treballar més i cobrar i queixar-se menys”, quan hauria de mirar més a la seva vora per trobar els responsables d’ un PIB/hora/treballador del país tan baix.

La baixa productivitat beu, entre d’altres,  de la incapacitat empresarial d’implementar una Organització del Temps de Treball (OTT) òptima per l’empresa en aquest país. Les persones que avui tenen responsabilitat en l’organització global dels factors productius a les empreses no s’adonen que la productivitat és una conseqüència, i no una causa, del conjunt de condicions econòmiques. Els treballadors espanyols dediquen moltes més hores de la seva vida a la feina que els seus companys europeus. I ho fan perquè qui té la possibilitat d’ordenar la tasca diària a la seva organitació, així els ho estableix. Em dona la impressió que el que l’empresariat voldria és una jornada laboral tan llarga com l’espanyola però amb una productivitat com la noruega o la luxemburguesa. Però és que aquests països tenen aquesta productivitat precísament perquè NO tenen la jornada laboral espanyola! (per això i per més coses, clar).

Així que cal que es responsabilitzin d’aquest desgavell ja, perquè és culpa seva. Que comencin a plantejar-se què fa una persona 12 hores diàries a una feina. Què fa interrompent dues hores per dinar el seu temps de treball, per després tornar a fer una “segona jornada” a la tarda en la qual rendeix un 50% menys. Que impulsin un debat pel canvi del calendari i que deixem d’honorar l’ascenció d’un martir catòlic un dimecres enmig de la setmana. Que lliguin caps per entendre com és que no es genera identificació del treballador amb l’empresa quan aquest treballador l’únic que pot fer amb els seus fills és veure’ls adormits quan arriba a casa. I perquè el 50% de la població activa femenina no treballa… Tot això deprimeix la taxa de productivitat perquè fa molt difícil estar en condició de treure tot el rendiment de la jornada laboral anual de ningú!

La productivitat creixerà quan treballem com suecs encara que siguem hospitalencs, sempre que això vulgui dir que treballem amb més racionalitat i no en el pretès sentit de l’anunci famós. Però avui per avui, la frase que fa justícia a la situació que viu l’economia espanyola hauria de ser del revés. Així que prou ja de falsedats i que l’empresariat espavili.

L’actualitat de les darreres hores ha girat entorn dels esdeveniments que es van viure dimecres a l’entorn del Parc de la Ciutadella. Diversos mitjans de comunicació han ofert cobertura (més interessada o més neutra) sobre l’episodi en el qual uns quants milers de persones “indignades” van impedir la normal entrada dels Diputats i Diputades del Parlament de Catalunya i membres del Consell Executiu de la Generalitat a la seu de la cambra legislativa del país. A partir d’aquí, notes un xic desendreçades i opinió sobre quatre apartats:

-LA PROPOSTA EN SÍ DEL BLOQUEIG

Fa uns dies parlava amb diverses persones sobre l’oportunitat de donar suport al “pack” de convocatòries del 14-J (acampada anti-retallades), 15-J (“bloqueig del Parlament”) i 19-J (manifestació internacional contra la sortida neoliberal de la crisi). Vaig manifestar les meves reserves en la del 15-J per dos motius:

- Perquè una cosa és seure a terra i l’altra és “bloquejar” algú que vol entrar a un lloc (quelcom que té ja certa implicació d’ús actiu de la força).

- Perquè jo no se si la gent es pensava que bloquejar un diputat i l’assemblea legislativa de la polis és com bloquejar una sortida de metro o d’altres col·lectius. Però NO és així. Entorpir una persona ciutadana que atresora l’alta legitimitat d’una porció dinàmica de la sobirania popular perquè no pugui accedir a la cambra on s’expressa i resideix aquesta sobirania és molt greu. I fixeu-vos si es tan greu que aquesta conducta és un delicte penat amb fins a cinc anys de presó.

Per tant, la convocatòria, amb o sense violència addicional o agressions a diputats, ja em semblava un error.

- LA VIOLÈNCIA

Es va exercir violència física contra els electes. Es va arribar a llançar objectes al cap de diputats, a empentar-los, pintar-los la roba i el cos amb pintura. Això és intolerable. Qui ho fes ha d’assumir la responsabilitat penal derivada d’uns fets que no tenen cabuda en democràcia, sens dubte. Ep!, però QUI HO FES. No vaig veure les 2000 persones concentrades incorrent en aquestes conductes. I molt menys vaig veure viatjant en el temps i l’espai a tots els ciutadans indignats que des de fa un mes acampen a les places públiques del país per aparèixer de sobte a la porta del Parc de la Ciutadella amb ganes de brega. Pretendre fer entendre el contrari em sembla manipular la realitat, per molt que -com crec- l’acte convocat fos un gran error i s’inserís dins el calendari de cites sorgides dels “indignats”.

- LA RESPOSTA DELS RESPONSABLES POLÍTICS

En aquest punt, tres notes. La primera, l’actitud xulesca insoportable de l’Honorable Conseller Felip Puig. Tan preocupat que diu estar ell per “represtigiar” els Mossos d’Esquadra, em sembla que no hi ha millor manera de desprestigiar la polícia de la Generalitat que amb ell al capdavant. Les seves paraules retreient els periodistes el tractament informatiu del 27-M, mentre biaxava de l’helicopter amb un somriure d’orella a orella. Les amenaces al professor Oliveres. Les falsedats que verteix a l’opinió pública… Millor hauria d’haver esmerçat energies en millorar un dispositiu policial que -sospito- no va protegir suficientment el pas al Parlament d’una manera deliberada, buscant la fotografia que redimís el despropòsit de l’operatiu del dia 27. Em voleu fer creure que la policia de la Generalitat no és capaç d’assegurar un passadís de 200 metres amb un operatiu més “quirúrgic” quan va blindar quilòmetres de carrers en la visita del Papa Ratzinger el darrer novembre? Què no podria haver activat l’operatiu el vespre del 14/06 quan indiciàriament ja es cometia -ni que siguin els actes preparatoris- el delicte de bloqueig de la seu parlamentària del 498CP? Va home va! Estic convençut que Felip Puig es va sentir fenomenal amb el despropòsit, i aquest és un tarannà inadequat per gestionar el baculum del contracte social. Ha de dimitir.

Segona nota: el discurs del President Mas. Em va semblar demagog en quant les seves paraules van equiparar la violència inacceptable rebuda pels diputats amb les propostes ciutadanes del 15-M sorgides a les places. Diu que preferia la democràcia imperfecta a la proposta dels indignats, que era “el caos”. Em va semblar impropi de la figura política que encapçala el sistema d’institucions d’autogovern de Catalunya. Un sistema en el qual també hi són els milers de ciutadans que clamen una altra manera de fer política, i als quals els deu respecte perquè són indestriables com a part de la font de legitimitat que el fa ser President.

Tercera nota: La tribuna del Parlament en la defensa de les esmenes pressupostàries. Aquí va fallar l’oportunitat que tenien els partits afins a les visions del 15-M d’insistir més en vincular la desafecció i l’enuig d’una part de la ciutadania amb la Llei més important de l’any; la que establirà la disminució de les dotacions econòmiques pels serveis públics; el Pressupost. De ben segur afectats per la situació viscuda a primera hora, ells també van centrar-se més en la situació de la porta de Ciutadella que en les propostes de Plaça Catalunya, Sol i mil llocs més. I crec que caldria haver estat més bel·ligerant. Però l’incident del matí va eclipsar tot plegat. Una pena i un error d’estratègia comunicativa política tant dels de dins com dels de fora.

- 15-M i 15-J

Cal no perdre la perspectiva de sobte. O arribar al 15-J i oblidar-se del camí fet des del 15-M. Probablement, si el moviment d’indigants a casa nostra pogués tenir una figura simiar a un “cap de màrketing” caldria penjar-lo de la copa d’un pi. Però ep, no oblidem que fins ara bona part de la societat ha vist amb simpata el moviment 15M pel seu caràcter pacífic. Que fins i tot han tingut un bon tractament a alguns mitjans. I què han assenyalat situacions i injustícies que fins ara tu et preguntaves a casa teva al vespre sol amb poca sensació de compartir neguits amb un extens grup de gent. Preguntes com, per exemple:

• “Com pot ser que el Règim Electoral estigui muntat així?”
• “Com pot ser que un crèdit hipotecari impagat segueixi pendent de per vida mentre a la vegada el banc treu rendiment de la venda de l’actiu hipotecat?”
• “Com pot ser que el frau fiscal sobrepassi els 20.000 milions d’euros?”
• “Com pot ser que els inventors i promotors dels derivats financers com els CDS (Credit Default Swaps) i altra porqueria altament especuladora i fàcilment usada per enganyar inversors de bona fe no hagin seguit l’estela de la garjola d’alguns banquers islandesos?”
• “Com pot ser que amb tot aquest panorama, a sobre s’hagi de solucionar l’economia disminuint les partides de despesa no financera als comptes públics?”

Com diu el catedràtic Jordi Gràcia al final d’un bon article, cal que els polítics no oblidin que l’origen de tot plegat són totes aquestes preguntes sense resposta. I cal que s’adonin que fer aquestes preguntes segueix essent necessàri, raonable i just.

Aquesta setmana he celebrat una “primavera” més. En van 27. I haver estat un bon minyó durant els darrers dotze mesos (o potser la generositat excessiva de la Natalia, més aviat) ha fet que rebi un dels regals més espatarrants fins la data: viatjar en tren nocturn.

Us direu “doncs ja veus”. Clar, si us dic “viatjar en una cabina Gran Classe del Trenhotel Joan Miró amb sopar menú gourmet i esmorzar al restaurant inclosos” potser sóna més rimbombant. Però la felicitat ja l’assolia amb la descricpió curta.

I és que si em coneixes sabràs que tinc certa debilitat pels trens. De petit, a l’estiu, em portaven en bicicleta a veure trens sense parada a l’andana d’una vella estació. I la força bestial amb què passaven em semblava sensacional. Anàvem a saludar-los des de ponts sobre la via, feiem a casa una maqueta on fins i tot m’avorria una miqueta perquè era més un entreteniment per mon pare que per mi…

Vaja, que conec coses tan absurdes com que la maquina de maniobres estàndar és la “311”, o què és la “tracció dinàmica”, o que els rodalies de dos pisos es diuen “unitat 450”, els antics “unitat 447” i els molt antics amb els que anava d’excursió quan era llobató “unitat 440” o “unitat 442”. Em meravellen els blogs que parlen de les estacions-fantasma abandonades pels tunels sota Barcelona i em fa gràcia que hi hagi un “pedal d’home mort” a les locomotores. I crec que l’esquema de colors groc/grisc fosc amb numeració grossa de RENFE per a les tractores 252,269 i 333 de mitjans dels noranta era especialment bonic.

Feta aquesta presentació de dubtoses credencials, me’n vaig a posar quatre coses a la maleta. D’aquí tres hores estaré a l’Estació de França, des d’on tornen a sortir els trens internacionals. Una estació que va veure partir el primer tren de l’estat en 1848 cap al Maresme i, per tant, una estació amb molta història (una pena que la tinguin com la tenen avui, mig desolada).  Seré al Trenhotel 475 “Joan Miró” extasiat quan es posi en marxa a les 21:05h i començaré a fer fotos com un boig. I fins i tot un diari. Ja us explicaré.

Quin gran viatg-sorpresa, i quin regal d’aniversari! :o)

Senyor policia: vull que sigui al meu costat. M’agradaria que, si mai he de traçar una línia al terra, com deia Rudyard Kipling, “tots fossim nosaltres”. I vostè caigués del costat on jo estès. No entenc el seu paper en la República d’altra manera que fent-me un bé.

De fet, de vegades he sentit dir que “els mestres són els primers ciutadans de la República”, i en efecte la tasca emancipadora i socialitzadora de noves generacions de ciutadania probablement ben valen aital títol. I penso que vostè, Senyor policia, hauria de ser el “segon ciutadà” de la nostra comunitat política. O ser-hi proper a aquesta posició de tant curiós ranking.

M’agradaria que el seu fos un rol ben entès. Una vocació de servir més enllà de les condicions funcionàries. Una idea-força de protecció dels drets de ciutadania per tal que al burg es visquessin les bondats del contracte social… Gent sensata. Gent serena. Mínimanent il·lustrada.

Se que no és bo generalitzar, Senyor polícia. Però a vegades la realitat ofereix temptadors motius per fer-ho. Companys seus que no entenen el perquè de col·locar càmeres a zones de detinguts (tot i que també algún altre company m’ha manifestat el seu acord). Companys que es dirigeixen a conciutadans amb frases del tipus “ven aquí si tienes cojones”. Companys que organitzen lamentables operatius planificats amb una irresponsabilitat clamorosa. Companys que entenen que el recolzament a la seva feina passa perquè al capdavant hi hagi responsables polítics xuletes i maniqueus i no per la percepció ciutadana del dèure acomplert…

No se si la cantarella aquella de “tenim els polítics que ens mereixem” és extensiva a la seva policia i a la resta de la ciutadania. Potser sí. Però el que si que sé és que vostè pot ajudar a que canviïn les coses. Entengui la seva escomesa com un veritable paper constitucional, amic. Cregui´s que està en permanent deure de servei a la comunitat. I procuri ser exquisit en les formes. Només així, poc a poc, i amb el seu exemple, més companys i més comandaments aniran adonant-se del què ha de ser la policia garantista i professional d’una república d’homes i dones lliures.

Sort.

Assistia l’altre dia a la presentació del llibre “El Mundo del revés” d’Horacio Eichelbaum, i em vaig quedar amb una reflexió estranya sobre el paper de la ciència. Estranya perquè em va conectar amb una altra reflexió que sentia del politòleg Fernando Vallespín fa uns mesos on afirmava quelcom en sentit contrari (o encara estic pensant si es contrari o tot encaixa).

Deia Eichelbaum que la religió ha estat avui desplaçada per la ciència com a font i justificant de tot fins tal punt que els polítics fan i desfan com els hi dona la gana, usant després la ciència d’excusa per argumentar fets consumats.

Aquesta idea em sona, en principi, contrària a la que Vallespin suggeria sobre el fet que la majoria de polítics que arriben a excercir responsabilitat política s’entreguen als tecnòcrates i assessors científics perquè no tenen valor d’assumir decisions amb valentia o fins i tot no tenen ni els coneixements ni la sensatesa mínima desitjades per exercir la direcció de la res publica.

En què quedem, doncs? Els polítics se serveixen de la ciència per intentar obtenir carta blanca davant l’opinió pública? O per contra s’entreguen a ella per covardia i ineptitud?

De moment concloc que el realment contradictori en aquests dos plantejaments és el suposat rol del polític. Maquiavèl·lic i astut en un. Tontet en l’altre. I crec que hi ha una coincidència una mica equivocada: identificar el cientificisme i la tecnocràcia amb aquella Ciència il·luminadora adherida a l’epistemologia humil i sincera proposada per Karl Popper. La del mètode científic. La de la provisionalitat argumental oposada a l’eternitat dogmàtica. La de la pregunta constant i la del dubte provocador i estimulant.Res d’això darrer té a veure necessàriament amb els trucs de màgia oral als quals ens tenen acostumats els nostre prohoms.

Segueixo pensant.